Postals del Mediterrani:

CATALUNYA, per Núria Añó Catalunya ha viscut des dels seus inicis una cruïlla de cultures i influències. Antigament, en aquesta part de la península ibèrica s’escrivia en llatí, en àrab o en hebreu. També actualment, els catalans tenim la particularitat de ser bilingües, doncs una part de la població som catalans natius, altres, catalans d’adopció, i parlar dues llengües ens aporta com a poble una bellesa estranya.

Mostra d’això és que aquest territori ha estat el bressol de grans escriptors de renom internacional, tant en llengua catalana com en castellana.
Catalunya ha estat terra d’inspiració intensa en l’obra d’artistes com ara el pintor malagueny Pablo Picasso durant la seva joventut. També els pintors catalans Salvador Dalí i Joan Miró feren gala del seu talent més surrealista i posaren a Catalunya al mapa. En el camp de la música també ho feren el violoncel·lista Pau Casals quan, en ple exili pel franquisme, parlà en català davant de l’Assemblea de les Nacions Unides i tocà l’himne de la pau El cant dels ocells. Sense oblidar l’arquitectura modernista d’Antoni Gaudí, que conviu actualment amb corrents més modernes i, lluny de topar unes amb altres, embelleixen espais emblemàtics de Barcelona i aixequen mirades de vianants i turistes per igual.
Potser caldria preguntar a algun turista d’aquests que prenen alguna tapa al Mercat de la Boqueria tenint la sensació que Catalunya s’independitzà el 2017. Aleshores, depenent del bàndol polític del català que tingui a la vora, li pot donar tota la raó i fins i tot l’inviti a un pa amb tomàquet mentre li diu que “Catalonia is not Spain, and never was, never!”. Per cert, el pernil ibèric i el formatge manxego que li posen damunt del pa millor que se’l pagui el turista, ja que aquest no és un producte català i cal fer boicot a tot allò que sigui espanyol. Però també el votant català d’una altra tendència política el pot invitar a una copa de cava mentre li explica detalladament que no, que no s’independitzà aquesta regió perquè el referèndum fou il·legal i anava en contra del propi Estatut d’Autonomia de Catalunya. Que “Catalonia is Spain, today and forever”. Alhora, es lamenta que els espanyols no vulguin ara el cava català. Ah, no?, podria indicar el turista amb els ulls sorpresos. Doncs tant amb el primer autòcton com amb el segon, l’estranger en traurà la mateixa conclusió. La d’un assumpte nacional sense solució aparent, però com a consell: Potser necessiteu invitar-vos vosaltres dos al cava i al pa amb tomàquet; pel que fa al pernil i al formatge, ja us el paguem nosaltres.
Sí, probablement tot seria més senzill d’aquesta manera. Si en lloc de portar el tema els polítics, els mitjans de comunicació i les institucions, ho duguessin els ciutadans del carrer. No, reitero, només els ciutadans, aquells que abans de l’1 d’octubre apinyaven les seves mans i els seus cossos als tradicionals castells sense importar si un era del Barça, de l’Espanyol o del Real Madrid. Ni tan sols importava si un era partidari de la independència o no. Tampoc amb el tradicional ball de bastons s’ha vist posteriorment una unió clara entre associacions de ja només independentistes, doncs més d’un li fotria a l’altre amb el bastó. Sí, quan parlen els de dalt, els de Bèlgica, i aviven la flama encara més.
Una de les preguntes més intrigants dels darrers anys és com ens veia el món des de l’exterior? Amb aquelles grans manifestacions separatistes, carrers replets i abundants banderes independentistes, tornàrem a posar a Catalunya al mapa. No obstant, des d’aleshores s’oblidaren de l’espai interior, dels problemes reals de Catalunya. Perquè aquí la vida segueix amb el pas del calendari, d’un mes a l’altre, d’un any a l’altre. Uns anhelant una independència promesa que no ha arribat a complir-se, congelada diuen que quedà, com en Walt Disney. Mentre, una part de la ciutadania amb prou feines te menjar per posar al congelador… En realitat els catalans no només ens alimentem de nacionalisme.
I tots, tots els catalans, amb un sentiment d’haver estat estimats i més tard avorrits. Fins i tot l’estàtua de Colón ha tingut darrerament el seu estira i arronsa. I els turistes, aquests sí que han estat estimats pels seus diners, els que deixen al territori i, gràcies a això, creix l’economia considerablement. No obstant, no vinguin tots de cop, que ens omplen totes les terrasses i els carrers més bonics, i després ni tan sols pernocten als nostres hotels, què en són de desconsiderats, els turistes, i tampoc no vinguin a tapar-nos el nostre sol que banya el bell Mediterrani amb els seus enormes creuers. Si us plau, si us plau, no es necessari que se’n vagin ara, que encara que els Països Catalans engloben el País Valencià i les Illes Balears no és el mateix per a nosaltres que mengin i comprin aquí que allí.
Alguns dels turistes que s’espantaren primer per la violència de les porres dels policies, ¿per què s’espantaren posteriorment per les manifestacions de joves amb “roses de foc” incloses, fruit de contenidors apilats als quals es calava foc? Doncs encara que aquests turistes es trobessin ja fugint de Catalunya, és possible que des de lluny aquells capvespres als vaixells mostressin les flames més vivament que els fogons d’en Ferran Adrià.
De fet, la Declaració d’Independència Unilateral fou d’allò més breu, suspesa pel propi president de la Generalitat als vuit segons de declarar-la. No obstant, això no va impedir la fugida d’empreses i bancs com La Caixa que canviaren ràpidament la seva seu fiscal de Barcelona per València o Madrid. I això ha seguit sense pausa fins a sumar el 2021 un total de més de 3.000 empreses que han marxat degut a la incertesa política del nostre territori.
Amb l’arribada de la pandèmia un pot passejar tranquil·lament per Les Rambles i de cop aturar-se davant l’òpera del Liceu, davant de teatres que romanen tancats per restriccions de confinament, i també l’hostaleria, gran font d’economia. Un enyora de sobte el passar intermitent de turistes i autòctons perquè Catalunya ha estat terra d’acollida. Tanmateix, una llavor d’odi ha enfrontat amb enginy als seus habitants i ho ha fet al llarg dels seus més de 30.000 quilòmetres quadrats. Un pot trobar-se al Delta de l’Ebre, al Pirineu, a la Costa Brava, a la Costa Daurada, al Montsec, a les Muntanyes de Prades, o en ciutats com Barcelona, Lleida, Girona o Tarragona. En qualsevol part del territori trobarà famílies de primer grau, amb relacions que s’han vist seriosament perjudicades degut a la política secessionista que vol una meitat de la població i l’altra meitat no.
Si ja al segle XI les autoritats de Catalunya es reuniren per parlar de pau, per què els catalans no podem fer les paus entre nosaltres actualment? Es pot ser patriota però no a qualsevol preu, es pot ser nacionalista sense deformacions ideològiques. Però des de fa una dècada alguns polítics i mitjans de comunicació secessionistes han mostrat la història de la nostra nació amb lents d’augment i això ens ha fet minúsculs. Això ha incrementat la supremacia de que la nostra gent és ara millor que una altra. Per que fa a la nostra cultura popular catalana hi ha una paraula que ens ha caracteritzat vivament com a poble: el “seny” o capacitat sana d’una percepció justa. Aquest “seny” probablement tingui el seu origen en el sensus llatí, és a dir, en una sensibilitat i un sentit comú d’enteniment.
Por suposat quan es parla de Catalunya, es parla de catalans sense distincions, però catalans n’hi ha molts i de molt diferent índole. Fins i tot entre els independentistes hi ha els unilaterals, després els que pactarien amb Espanya un referèndum per la independència, també els que ajudarien a que es fes un referèndum legal i que la gent votés lliurement “sí” o “no”. De fet, poques vegades es parlà d’aquest “no” i del perquè tots els partits constitucionalistes de Catalunya aconsellaren als seus votants no anar a les urnes aquell 1 d’octubre. En aquesta banda de la balança està l’anomenada Catalunya silenciosa, és a dir, aquells catalans que ja no poden expressar la seva opinió lliurement sense que els titllin de feixistes als cinc segons. I han optat per no parlar més de política amb companys, amics, familiars o veïns amb els que abans tenien bona relació. En aquest rang de persones s’hi engloba una majoria d’esquerra socialista, comunista, centre i dreta catalana, la representació política de la qual es força àmplia però desunida entre sí.
Catalunya està partida en dues meitats irreconciliables. Entre la població es viu una sensació de pèrdua i manca de llibertat d’opinió que provoca un dany irreparable en uns i altres. I no només entre oposats, també entre partits aliats es criden traïdors assíduament. Perquè voti un a qui voti, ja sigui independentista o constitucionalista, al final ningú està content amb la situació actual.
Per a poder retrobar l’harmonia entre uns i altres serà necessari un llarg diàleg en política que aconsegueixi posar fi a aquest conflicte. Segons la meva opinió, passaran anys fins que es donin les circumstàncies de què un escolti l’altre i que ambdues parts respectin les regles.
Read more

  Translated by Joannes W. M. Groenewege

Since its beginnings, Catalonia has lived at the crossroads of cultures and influences. In the past, in this part of the Iberian Peninsula, people used to write in Latin, Arabic and Hebrew. Today, we Catalans also have the peculiarity of being bilingual, because part of the population are native Catalans, others are adopted Catalans, and the fact that we speak two languages gives us, as a people, a strange beauty. Proof of this is that this territory has been the birthplace of great internationally renowned writers, both in Catalan and Spanish.

Catalonia has been a land of intense inspiration in the work of artists such as the painter from Malaga, Pablo Picasso, during his youth. Similarly, the Catalan painters Salvador Dalí and Joan Miró displayed their most surrealist talent and put Catalonia on the map. In the field of music, so did the cellist Pau Casals when, during exile under Franco, he spoke in Catalan before the United Nations Assembly and played the peace hymn El cant dels ocells (The Song of the Birds). Not to forget Antoni Gaudí’s modernist architecture, which today coexists with more modern trends and, far from clashing with each other, embellish Barcelona’s emblematic spaces and attract the attention of passers-by and tourists alike.

Maybe you should ask one of those tourists who eat tapas at the Boqueria market and have the feeling that Catalonia became independent in 2017. Then, depending on the political side of the Catalan sitting next to them, he or she may agree with you and even invite you to a pa amb tomàquet while he or she tells you that “Catalonia is not Spain, and never was, never!” By the way, the Iberian ham and Manchego cheese on top of the bread should be paid for by the tourist, as this is not a Catalan product and everything that is Spanish should be boycotted. Well, the Catalan voter of a different political persuasion can also invite the tourist to a glass of cava while he or she explains in detail that no, this region did not become independent because the referendum was illegal and went against Catalonia’s own Statute of Autonomy. That “Catalonia is Spain, today and forever”. At the same time, he or she may lament the fact that Spaniards do not want Catalan cava now… “Really?” the wide-eyed tourist might say. Well, with both the former and the latter, the foreigner will draw the same conclusion. That of a national issue with no apparent solution, but as a piece of advice: perhaps you need to invite each other to cava and bread with tomato; as for the ham and cheese, let us pay for it.

It would probably be easier in this way. If instead of the politicians, the media and the institutions, it were the ordinary citizens. No, I repeat, only the citizens, those who, before October 1, joined hands and bodies in the traditional castells (human castles), regardless of whether you were a Barça, Español or Real Madrid supporter. It didn’t even matter whether one was a supporter of independence or not. Nor with the traditional ball de bastons (baton dance) has there been a clear union between associations of only pro-independence supporters, as more than one would hit the other with the baton. Yes, when those at the top, those in Belgium, speak and fan the flames even more.

One of the most intriguing questions of recent years is how the world saw us from the outside? With those big separatist demonstrations, crowded streets and plenty of independent flags, we put Catalonia back on the map. However, during that time, they forgot about the inner space, about Catalonia’s real problems. For here, life goes on with the passing of the calendar, from one month to the next, from one year to the next. Some long for a promised independence that never came to pass, frozen they say, like Walt Disney. While some citizens barely have enough food to put in the freezer. In truth, Catalans do not only feed on nationalism.

And all of us, all of us Catalans, with a feeling of having been loved and then loathed. Even the statue of Columbus has had its ups and downs in recent times. And the tourists, they have been valued for their money, which they leave in the territory and, thanks to this, the economy grows considerably. However, don’t come all at once, they fill all our terraces and the most beautiful streets, and then they don’t even stay overnight in our hotels, how inconsiderate, nor do they come to block out our sun that bathes the beautiful Mediterranean with their huge cruise ships. Please, please, they don’t need to leave now, even though the Catalan Countries include the Valencian Country and the Balearic Islands, it is not the same for us that one eats and shops here rather than there.

Some of those tourists who were first frightened by the police’s truncheons’ violence, why were they then scared by the demonstrations of young people carrying “roses of fire”, the result of containers piled up and set on fire? For even if those tourists were already fleeing Catalonia, it is possible that from afar those sunsets on the ship showed the flames more vividly than in the kitcken of Ferran Adrià.

In reality, the Unilateral Declaration of Independence was very brief, suspended by the president of the Generalitat himself eight seconds after declaring it. However, this did not prevent the flight of companies and banks such as La Caixa from quickly changing their tax headquarters from Barcelona to Valencia or Madrid. And this has continued unabated until, in 2021, a total of more than 3,000 companies have left due to the political uncertainty in our territory.

With the arrival of the pandemic, one can stroll calmly along La Rambla and suddenly stop in front of the Liceu opera house, in front of theatres that remain closed due to confinement restrictions, also the hotel and catering business, a great source of the economy. One suddenly longs for tourists and locals’ intermittent passage because Catalonia has been a land of hospitality. However, a seed of hatred has skillfully confronted its inhabitants and has done so throughout its more than 30,000 square kilometres. You can find yourself in the Ebro Delta, in the Pyrenees, on the Costa Brava, on the Costa Daurada, the Montsec Range, in the Prades Mountains, or in Barcelona Lleida, Girona or Tarragona. In any part of the territory, you will find families whose relationships have been seriously damaged due to the secessionist policy that one half of the population wants and the other half does not.

If the Catalan authorities could come together in the 11th century to talk peace, why can’t we Catalans make peace with each other today? One can be a patriot but not at any price, and one can be a nationalist without ideological deformations. But in the last decade, some secessionist politicians and media have shown our nation’s history with magnifying glasses, which has made us minuscule. This has increased the supremacism that our people are now better than others. Yet in our popular Catalan culture, we have a word that has vividly characterised us as a people: “seny” or the healthy capacity for fair perception. This “seny” probably has its origin in the Latin sensus, that is, in a sensibility and a shared sense of understanding.

Of course, when we speak of Catalonia, we speak of Catalans without distinction, but there are many Catalans and of very different kinds. Even among the “independentistes” there are the unilateralists, then those who would agree with Spain on a referendum for independence, and also those who would help to have a legal referendum so that the people could freely vote “yes” or “no”. In truth, this “no” was rarely discussed, and why all constitutionalist parties in Catalonia advised their voters not to go to the polls on October 1. On that side of the balance is the so-called “silent Catalonia”, that is, those Catalans who can no longer express their opinion freely without being branded fascists after five seconds. And they have opted to stop talking about politics with colleagues, friends, family or neighbours with whom they used to have a good relationship. This range of people includes a majority of the Catalan socialist, communist, centre and right-wing left, whose political representation is relatively broad but at the same time disunited among themselves.

Catalonia is split into two halves. Among the population, there is a feeling of loss and lack of freedom of opinion that causes irreparable damage to both sides. And not only between opposing parties but also between allied parties, who regularly call each other traitors. Because whoever one votes for, whether pro-independence or pro-constitutionalist, in the end, no one is happy with the current situation.

In order to find harmony between the two sides, it may take a long political dialogue to bring this conflict to an end. In my opinion, it will take years before one side will listen to the other, and both sides will respect the rules.

Read more
Scroll to Top