Estimat amic o amiga d’Itàlia,
He rebut una carta d’un poeta grec, en Thanos, que a més de poeta és pescador,
i les seves paraules sobre el mar i els peixos m’han fet pensar, com hi penso sovint, en la meva infantesa, la meva joventut, el passat en general i el futur.
EL PASSAT
La meva família materna és de Badalona, una ciutat costanera a tocar de Barcelona. El meu avi Francesc es va passar la joventut capbussant-se en aquest mar que també acaricia les costes del teu preciós país. Jo no he viscut mai a Badalona. Després d’un periple familiar amb aventures a l’altra banda de l’Atlàntic, la família va tornar a Catalunya quan la meva mare tenia quatre anys, i es va instal·lar al Vallès Oriental, en una altra petita ciutat que, en comptes de tenir el mar a la vora, estava envoltada de camps.
Jo vaig viure en aquesta petita ciutat fins que vaig fer dotze anys, amb el mar lluny en el dia a dia, però sempre pendent de retrobar-lo durant les esperades vacances d’estiu. Cada any, els meus pares, el meu germà i jo ens passàvem dues setmanes fent esnòrquel en caletes de roca o petites platges de la Costa Brava. A diferència d’en Thanos, no recordo que nosaltres veiéssim cap aranya; mai no vam notar la fiblada d’aquest verí que ha corregut per les venes de tants pescadors. Però sí que era un mar ple de vida. Hi havia els bancs de verades centellejants que nedaven vora la superfície, els fadrins de colors virolats que es passejaven entre les anemones, i els pops petits i grossos amb un talent de camuflatge extraordinari. Les estrelles de mar eren vermell brillant, les conquilles que de tant en tant descobríem entre les roques del fons brillaven com les joies d’un antic naufragi. Temps realment feliços.
Quan vaig fer divuit anys i vaig començar a estudiar a Barcelona, vaig començar a estimar aquesta ciutat que sí, té mar, però és un mar poc invitador, saturades de gent les platges, amb pocs peixos a l’aigua tèrbola, sorra grisosa en comptes de roques. Però la ciutat en si era el refugi ideal que havia somiat durant la meva adolescència tímida i esquerpa.
Llavors, quan en tenia vint-i-tres, me’n vaig anar a Florència. Una ciutat sense mar que també vaig aprendre a estimar mentre aprenia la teva bonica llengua. Vaig estar-hi sis mesos; massa poc per arribar a fer-me-la meva. Quan encara hi era i també després, quan ja havia marxat, sovint em deia: algun dia tornaré a Florència, la coneixeré a fons, me la faré meva de debò; les esplèndides postes de sol sobre l’Arno compensaran amb escreix la falta de mar. Però he de reconèixer que em fa por tornar-hi: potser tant la ciutat com jo haurem canviat massa, i temo posar en perill aquest record tan valuós de la meva joventut, de la meva primera llibertat.
EL PRESENT
Vaig tornar a Barcelona, i a Barcelona he viscut gairebé ininterrompudament durant quinze anys. I sí, he de reconèixer que tant Barcelona com jo hem canviat molt, fins al punt que sovint em costa reconèixer tant l’una com l’altra. La ciutat és cada vegada més estrangera, més densament poblada, i més cara. Pots passar dies sencers sense sentir parlar català pels carrers, sobretot entre els més joves. De joves cada vegada n’hi ha menys, però la ciutat està plena de gossos, que per a alguns són els fills que no han tingut i ja no tindran.
Tant si ens ho confessem com si no, intueixo que a tots nosaltres ens envaeix des de ja fa temps una gran melangia: la de les coses perdudes o a punt de perdre’s per sempre. I no parlo només de les comoditats materials, sinó sobretot de la nostra cultura, la nostra llengua, i en definitiva tot el que ens feia ser un poble.
Jo també he canviat. Durant anys he estat més desesperançada, més cansada, fins i tot quan les coses m’anaven bé. Sobretot tenia moltes ganes de marxar, sí, però sense saber on volia anar; només sabia que ja no em sentia a casa en aquesta ciutat que tant havia estimat. Em passava el mateix amb Catalunya en general. Al final, després de molt pensar-hi, m’he adonat que el que volia no era marxar, sinó tornar: tornar al país de la meva infantesa, a una cala d’aigua blava, a un món on les coses tenien sentit i jo tenia esperances. Una època sense les omnipresents pantalles de mòbil, on les persones feien més contacte visual i estaven menys informades de tot, però potser eren una mica més sàvies.
Al final, però, si hi ha una cosa que he entès, amb moltes dificultats, és aquesta: no es pot tornar. No hi ha enlloc on anar per defugir els grans problemes del nostre temps, ni aquesta inquietud interna meva que els italians teniu la paraula justa per descriure: insofferenza. L’únic que puc fer és tirar endavant malgrat aquesta insofferenza meva i construir alguna cosa.
EL FUTUR
Ara que ja no sóc jove i que ja no tinc tant temps, m’obsessiona precisament això: què deixaré quan ja no hi sigui, què hauré construït que hagi valgut la pena? En el meu cas, sempre que penso en construir coses, penso en paraules, històries, personatges: els personatges que em ballen pel cap des de fa molts anys esperant cada vegada més impacients que els doni vida. Per què no ho he fet fins ara? És tan trist i tan senzill com que em fa por.
Al final, l’única manera d’envellir amb gràcia, per fer servir un clixé, deu ser aprendre a fer les coses que has de fer malgrat la por. I de coses realment importants en realitat n’hi ha poques, o sigui que no hi ha excusa per no fer-les. A mi personalment m’agradaria tornar a Itàlia, a Florència però no només a Florència, i a les cales recòndites de la meva infantesa, per deixar de mirar amb nostàlgia al passat. Fora d’això, no comparteixo la wanderlust que semblen sentir la majoria dels de la meva generació, i la manera com es viatja ara no em sembla gaire interessant. Vull continuar parlant la meva llengua materna, tant si la gent del meu voltant la vol parlar com si no: mentre hi hagi qui m’entengui, jo la parlaré; i, fins i tot quan no m’entenguin, em sembla que la continuaré parlant. Voglio anche parlare di nuovo nella tua bellissima lingua, caro amico, cara amica d’Italia, questa lingua che adesso quasi non ricordo più; un po’ piú agilmente e un po’ meglio ogni giorno, come quando avevo ventitré anni e passeggiavo pel Lungarno aspettando il tramonto. Però sobretot vull escriure el que he d’escriure, ara que encara tinc l’energia i el coratge per fer-ho. Sí, sobretot vull construir alguna cosa.
Si tu et trobes en un estat d’ànim semblant al que he tingut jo últimament, et voldria transmetre el meu impuls vital renovat. Voldria que tot i la inquietud de veure que el nostre món canvia a un ritme vertiginós, i de maneres que potser trobem aberrants, tot i la insofferenza del color que sigui que pateixes (si és que la pateixes), tornis a sentir la urgència de crear, somiar, manifestar i trobar bellesa, estimar. Viure, en definitiva.
Algun dia, l’estiu que ve, quan surti de l’aigua amb les ulleres d’esnòrquel als cabells, miraré l’horitzó i pensaré en les costes italianes no tan llunyanes. Pensaré que també a Itàlia construïu coses, com n’heu construït sempre. Pensaré en tu i et desitjaré confiança en les teves forces i que tiris endavant sense por, construint tu també alguna cosa sòlida, que superi les limitacions del nostre temps. Una baula que uneixi els que ja no hi són i els que vindran.
Nient’altro. Ti abbraccio teneramente,
Dear friend in Italy,
I’ve received a letter from a Greek poet, Thanos, who’s also fisherman, and his words about the sea and the fish have made me think, as I often do, about my childhood, my youth, the past in general and the future.
THE PAST
My mother’s side of the family is from Badalona, a coastal town very close to Barcelona. My grandpa Francesc spent his youth diving in this sea which also caresses the shores of your beautiful country. I’ve never lived in Badalona. After an adventurous journey to the other side of the Atlantic, the family returned to Catalonia when my mother was four years old, and settled in Vallès Oriental, in another town which was not by the sea, but surrounded by fields.
I lived in this town until I was twelve, far from the sea in daily life but always eager to go back to it during the long-awaited summer holidays. Every year, my parents, my brother and I spent two weeks snorkeling along rocky inlets or small beaches of the Costa Brava. I don’t recall us seeing any weeverfish, as Thanos did. We never experienced the venomous sting that has spread poison through the veins of so many fishermen. But it sure was a sea full of life. Schools of sparkling two-banded seabreams swimming close to the surface, ornate wrasses wandering around the sea anemones, and octopuses big and small with the most extraordinary talent for camouflage. Starfish were bright red, the abalones that now and then we discovered on the sea floor shone like the jewels of an ancient shipwreck. Really happy times.
When I turned eighteen and began studying in Barcelona, I began to love this city which, yes, is by the sea, but not a very inviting sea, it’s beaches chocked full of people, with not many fish in the muddy waters, it’s sand greyish; no rocks. But the city itself was the ideal refuge that I had dreamt of as a shy and elusive teen.
Then, when I turned twenty-three I went to Florence, a city far away from the sea which I also learned to love as I learned your beautiful language. I stayed there for six months, not enough time to claim it as my own. While I was still there, and also later, after I’d gone, I often told myself: some day I’ll go back to Florence, I’ll get to know it fully, I’ll be able to call it my own. The splendid sunsets over the Arno will undoubtedly make up for the absent sea. But I have to admit I’m afraid to go back. Maybe both me and the city will have changed too much, and I’m afraid I might spoil one of the most precious memories of my youth, of my first taste of freedom.
THE PRESENT
I returned to Barcelona, and I’ve lived here more or less continuously for fifteen years. And yes, I must admit that both me and this city have changed a lot, to the point I often struggle to recognize both. The city is getting more and more foreign, more densely populated and more expensive. You can go for days without hearing any Catalan on its streets, especially among the youngest people. But there are fewer and fewer young people, and, instead, the city is full of dogs, which, for some, take the place of the children they don’t have, and will never have.
Whether we admit it to ourselves or not, I feel that all of us have long been carrying a deep melancholy within, the melancholy of things lost, or about to be lost forever. And I’m not talking about material comforts only, but, above all, about our culture, our language, and in short, everything that shaped us as a people.
I have changed too. For years, I’ve felt more hopeless, more tired, even when things were going well for me. Most of all, I felt like going away; but I didn’t know where I wanted to go. I only knew I no longer felt at home in this city I had loved so much. I felt the same way about Catalonia as a whole. In the end, after thinking about it for a long time, I’ve realised that what I really wanted was not to go away, but to go back. To go back to the country of my childhood, to a rocky inlet with blue waters, to a place where things made sense, and I had hope. A time without phone screens everywhere, in which people made more eye contact, and had less information, but maybe were a little bit wiser.
In the end, though, if there’s something I finally understood, after a lot of effort, it’s this: there’s no going back. There’s no place to go to evade the great problems of our time, nor this inner restlessness of mine that you Italians have the perfect word for: insofferenza. All I can do is move forward in spite of this insofferenza of mine and build something.
THE FUTURE
Now that I’m not young anymore and I have less time, this is precisely my obsession: What will I leaving behind? What will I have built that is worth it? In my case, when I think about building, I always think about words, stories, characters. Characters that have been living in my head for many years waiting more and more impatiently for me to bring them to life. Why haven’t I done it so far? It’s as sad as it’s simple: I’m afraid to do it.
In the end, the only way to age gracefully, to use a cliché, must be to learn to do what you have to do in spite of your fears. And the truth is, the really important things are few, so there’s no excuse not to do them. I’d personally want to go back to Italy, to Florence, but not only to Florence, and to the hidden rocky inlets of my childhood, to stop looking back to my past with longing. Apart from that, I don’t share the wanderlust that most of my generation seem to feel, and the way people travel nowadays is not very interesting to me. I want to keep speaking my mother tongue, regardless of whether people around me want to speak it or not. As long as people understand me, I’ll keep speaking it, and I think that even when they don’t, I’ll still speak it. Voglio anche parlare di nuovo nella tua bellissima lingua, caro amico, cara amica d’Italia, questa lingua che adesso quasi non ricordo più; un po’ piú agilmente e un po’ meglio ogni giorno, come quando avevo ventitré anni e passeggiavo pel Lungarno aspettando il tramonto. But above all, I want to write what I have to write, now that I still have the energy and the courage to do it. Yes: above all, I want to build something.
If you find yourself in a mood similar to the one I’ve experienced recently, I’d like to pass on to you this renewed sense of vitality. My wish is that, in spite of the anguish of seeing our world changing at breakneck speed, and in ways that might strike us as aberrant, in spite of the insofferenza, of whatever shade, you might be feeling, if you feel it at all, you regain a sense of urgency to create, to dream, to manifest and find beauty, to love. In short, to live.
One day next summer, when I come out of the sea with my snorkeling mask over my hair, I’ll look at the horizon and I’ll think about the-not-so-distant Italian shores. I’ll think that in Italy, too, you’re building things, as you’ve always done. I’ll think of you, and I’ll wish you confidence in your own strength, and that you move forward without fear, building something solid yourself, something that goes beyond the limits of our time, a link in the chain connecting those who are no longer here with those yet to come.
Nient’altro. Ti abbraccio teneramente,
Alba
Projekt se provodi uz financijsku podršku Zaklade “Kultura nova”